Definicions 2n Trimestre

· Raó teòrica: s’orienta cap a la contemplació del món, el coneixement de la realitat i el intent de desxifrar-la i comprendre-la.

· Raó pràctica: ús de la raó que mira d’orientar l’acció.

· Metafísica: Saber dels fonaments de l’esdevenir, del conèixer del actuar, un reflex i interpretació. Constant experiència amb pretensions de validesa universal.

· Ultimitat: una de les característiques bàsiques de la metafísica, el seu intent d’arribar a les qüestions ultimes a aquelles respostes les quals no es permet preguntar més.

· Subjecte: no gosa confirma que n’està convençut, es una part del coneixement en que el subjecte considera quelcom veritat però no en te seguretat (Kant).

· Interès emancipador: allibera els éssers humans de la dominació i la repressió que condueix les ciències socials crítiques com la psicologia cognitiva o la critica de les ideologies.

· Dogmatisme: posició filosòfica que afirma la possibilitat de l’ésser humà d’accedir de forma total i segura al coneixement ple de la realitat que ens envolta. Planteja així una visió molt optimista sobre les capacitats humanes del coneixement científic.

· Escepticisme moderat: concepció teòrica del coneixement que sosté en principi de la ment humana no és capaç de justificar afirmacions vertaderes.

· Criticisme: posició filosòfica presentada per Kant amb l’objectiu d’acabar amb la polèmica entre el dogma i l’escepticisme sobre la capacitat humana d’arribar el coneixement ple que hem de poder revisar els límits.

· Perspectivisme: que si que es pot arribar al coneixement de la realitat però conjugant diferents perspectives ja que cadascun de nosaltres i cada generació històrica té la seva pròpia visió de la realitat.

· Realisme: Podem conèixer la veritat tal com és.

· Idealisme: La realitat no existeix independentment del subjecte.

· Prejudici: Judici previ que adquirim per educació, cultura, etc.

· Noesi: acte de pensar.

· Ignorància: estat mental que s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.

· Autoritat: afirmació que s’accepta com a certesa.

· Evidència sensible: criteri que considera que és cert allò que ve donat a través dels sentits.

· Evidència racional: considera cert els principis racionals bàsics.

· Adequació: concordança entre el quelcom i el que és veritat.

· Consens: assentiment comú i acordat entre interlocutors en condicions ideals de diàleg /d’igualtat.

· Contingència: realitat momentània, que no és per sempre.

· Realitat virtual: conjunt de percepcions a les quals s’arriba per suport tècnic.

El virtual és real?

• Des del meu punt de vista trobo que tot allò que és virtual no és real, si no que ho és aparentment. La virtualitat no podem palpar-la, podem veure-la i fins i tot utilitzar-la però tu no pots tocar una pàgina web o una fotografia digital. D’aquesta manera la realitat se’ns hauria de presentar d’una manera que poguéssim tenir consciència de la seva existència, és a dir, que a més de poder veure-la, també poguéssim tocar-la i comprovar així que existeix. Tot i que la virtualitat ens doni l’oportunitat d’emmagatzemar milions de documents en un sol espai molt comprimit que mai s’acaba, tota aquesta informació pot desaparèixer. Tu, en el teu ordinador pots tenir moltes fotografies, documents de l’escolta i demés coses, però si per exemple t’entra un virus a l’ordinador, tot pot desaparèixer i no tornarà a ser. La seva existència pot ser efímera. La meva conclusió és que precisament virtual és un concepte que podem identificar com l’oposició de realitat o si més no definir-la com una realitat abstracta, una realitat a mitges.

Doc. 9 pàg. 45

Ø Quina relació s’estableix en el text entre la veritat i la vida real de les persones?

· Segons aquest text la veritat és tot allò que podem assimilar i provar que és cert. D’aquesta manera, la relació que s’estableix amb la vida d’una persona s’identifica amb la pregunta, vols viure una veritat o una mentida? Les persones poden viure d’aquestes dues maneres, sent com són, adequant-se a la seva pròpia realitat, sense fingir... però també hi ha persones que escullen l’altre camí, mentint, vivint amb hipocresia, sent el que els demés volen que siguin sense ser ells mateixos, sense viure la seva pròpia realitat.

Ø Quan es pot dir, segons el pragmatisme, que una idea és certa?

· Segons el pragmatisme, podem dir que una idea és certa quan aquestes poden ser provades i assimilades, que es tenen bases i comprovacions sobre la seva certesa, quan es poden verificar quan tenen, per tant, el significat de la veritat.

Ø Trobes alguna semblança entre les afirmacions que apareixen en el text i el que de manera comuna s’entén per <>? Quina?

· Si, que troba que la veritat en la vida d’una persona és útil per a aquesta, relaciona el significat de la paraula veritat amb el de utilitat. D’aquesta manera arribem a la conclusió que si una persona viu amb veritat li serà més útil, és a dir, serà més feliç que una altra que viu plena de mentires.

Ø Pot haver-hi el cas d’idees certes sense conseqüències pràctiques? Raona la resposta i posa’n algun exemple.

· Sí, perquè una idea certa és aquella que es pot corroborar i verificar, però també hi ha la possibilitat de no posar-les a la pràctica com per exemple el pensament del Jo. Pensar en un mateix pot ser i és una idea certa, però o te per què portar a una conseqüència pràctica.

Veritat i perspectiva per José Ortega y Gasset.

1.- Idees principals

Allò que un veu no es el mateix que veu un altre. Les perspectives d’una mateixa cosa varien segons el punt de vista. Tot i que hi hagi diferents punts de vista, això no vol dir que un d’ells a de ser cert i l’altre fals.

2.- Títol

Diverses perspectives de la realitat.

3.- Què podem conèixer els individus de la realitat?

- Podem conèixer-la tal qual és? Per què?

Per molt que dues persones vegin una mateixa cosa, una ho veurà des de la seva perspectiva i l’altra des de la seva pròpia. Mai dues persones podran veure des de posicions diferents el mateix en una mateixa cosa ja que potser per a una aquella cosa li implica uns sentiments i per a l’altra uns altres. Però tot i així, que dues persones tinguin dues perspectives diferents no vol dir que una d’ambdues sigui falsa, sinó contràriament les dues son certes per a cada subjecte. Per això entre totes dues pot haver-hi una de tercera que les representi. D’aquesta manera cada perspectiva es d’una persona i cada persona un univers insubstituïble. Sense aquest canvi tant la veritat com la vida quedarien en un segon pla.

4.- A quin mètode pertany?

Trobo que en aquest text l’autor utilitza perspectivisme que manté l’afirmació que si es pot arribar al coneixement de la realitat però agafant diverses perspectives i mesclant-les entre si, ja que cadascú de nosaltres té la seva pròpia visió de la realitat. El podríem comparar amb el dogmatisme, que pressuposen la capacitat del coneixement des d’una actitud ingènua i amb uns fonaments radicals i lamentables.

Podem arribar a conèixer?

Des de sempre el nostre entorn ha estat condicionat per milions i milions de persones. Alguns els denominem amics, altres son familiars, coneguts, etc. Però, realment es pot dir que coneixem a una persona al 100%? Conèixer a una persona vol dir saber tot el que passa dins del cap d’aquesta, el que pensa, el que diu o el que dirà, el que farà, tot. Des del meu punt de vista, trobo que no som capaços de conèixer tant bé a una persona. Per molta confiança que es pugui tenir sempre hi haurà alguna cosa que no t’hagi explicat, ja sigui per que se n’ha oblidat o perquè ho troba irrellevant. Afegit a això, comptem amb el factor sorpresa. Això succeeix quan una persona que tu creus conèixer molt fa alguna cosa que et sobta, que pensaves que mai seria capaç de fer o que, com a mínim, actuaria d’una altra manera. Tot i així moltes persones pensen que coneixen als demés totalment, però si ens fixem, aquells que pensen que no ho saben tot de l’altre són aquells que han conviscut més temps junts, com per exemple els matrimonis. Molts d’ells per molts d’anys que portin hi ha vegades que no creuen conèixer-se completament. A més de tot això, també hi ha moltes persones que es creen una carcassa exterior, de manera que fan veure defora allò que volen ser per amagar allò que realment són. Tots aquests factors, i més que hi ha sobre el comportament de les persones, fan que sigui impossible conèixer completament a una persona.

L'objecte de la filosofia. Per Ludwig Wittgenstein.

-Idees principals:

Aquest text ens explica la manera de com Ludwig Wittgenstein veu la filosofia, en què consisteix i la seva funció principal: explicar.

-Títol:

La funció de la filosofia

- Perquè Wittgenstein afirma que la filosofia es una activitat i no una teoria?
- Quina és la funció de la filosofia segons el text?
- Comenta última frase del text.

Doncs per que no pretén que es comprenguin les coses totes de la mateixa manera, o que hi hagi només una norma per entendre-la, sinó que puguin haver-hi diferents punts de vista segons la persona i allò que vegi o que no entengui. La funció de la filosofia en aquest text és “l’aclariment de les proposicions”. Amb això el que vol dir és que amb la filosofia es poden donar explicacions a aquelles coses que no es poden explicar completament amb la ciència. També diu que se li pot donar forma a aquelles coses que ens poden resultar una mica confuses o distorsionades, ja que d’alguna manera busca una raó, no del tot lògica, per si creïble que ens faci entendre-les.

- Quin mètode defensa Wittgenstein? Compara'l amb un altre.

En aquest text Wittgenstein defensa el mètode analiticolingüístic ja que li dona molta importància i defensa l’anàlisi de l’ús del llenguatge considerant que hi ha diverses maneres d’utilitzar-lo , denominant-les com a jocs lingüístics.