És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet

Aquesta afirmació utilitarista de John Stuart Mill trobo que concorda bastant amb la meva forma de pensar respecte aquest tema. La insatisfacció comporta una recerca constant de plaers per poder arribar a la felicitat i aquesta recerca, moltes vegades, produeix més plaer que el fi en si. Així un cop ja ho hem aconseguit tot, no volem res més. Però, es que aquesta afirmació és cumpleix? Quan hem aconseguit allò que volem, anem a buscar allò de més enllà i és produeix un cercle infinit en una recerca que no acabarà mai. Així que, realment, estarem satisfets? Si fóssim animals i el plaer material o físic ens omplís plenament, si, seriem feliços. Però és que a cas els animals es conformen amb tot, és que no busquen res més un cop aconsegueixen el que volen. Com a mínim, posem un exemple, el meu gos cada cop que vol jugar em porta la pilota, li tiro, torna, li torno a llençar... es que no està buscant que cada cop li tiri més i més lluny? En fi, potser aquest exemple no podrà ser comparable ja que els nostres plaers són "superiors" als seus. Qui sap.
Així que finalment, acabo per dir que és millor ser un humà insatisfet si realment valores tots aquells plaers que se succeeixen constantment al teu voltant i que tot i que no et satisfacin plenament, et fan una vida més agradable i lleugera. Podríem dir una vida.... plaent?

Ningú no fa el mal sabent que ho fa?

Si aquesta pregunta fos certa... llavors tots els assassins són ignorants?
Potser serà un grup reduït dins del que forma la humanitat, però el mal pot ser molt intel·ligent i estar molt ben calculat per a que sigui perfecte.
En aquest aspecte podríem dividir les persones en tres grups.
Les que no fan el mal per que saben que no esta bé, és a dir, aquelles que segons aquesta pregunta són les intel·ligents (i des del meu punt de vista també). Persones per a les quals fer el mal està en contra de la seva moralitat i l'ètica tant general com pròpia, grup en el cual m'incloc.
Després trobaríem els pobres desemparats que potser si que fan el mal amb ignorància, sense saber que l'estant fent, potser un mal molt gros, però o no ha estat la seva intenció, o no ho veuen com a dolent, heus aquí l'exemple dels nens (exemple absurd però suficient trobo, exposant que els nens petits fan coses malament per que no se'ls hi ha ensenyat a obrar bé) o bé aquells que des de petits han rebut mal a tothora així que serà l'única cosa que puguin rebre de grans.
I finalment aquest grup (reduït, o no) que podríem dir, tenen malícia, que planegen les coses a consciència per fer el mal més gran i per a més gent. Tot i que és esgarrifós que existeixi gent així, penso que realment n'hi ha al món, si no, no hi hauria totes les desgracies que hi han, hi han hagut i hi hauran... Totes les guerres, assassinats, assetjaments que s'han produït al llarg de la història han estat planejats i dubto que una cosa produïda des de la ignorància hagi sortit tant bé.
Així que en conclusió, trobo que l'elecció del mal i el bé l'escull cadascú, que per una banda va determinada per l'aprenentatge, la infància i l'entorn. Però la decisió és teva i no crec que els dolents siguin, alhora, ignorants.