La idea principal que ens proporciona l'autor amb aquest text és que tot es basa en la probabilitat, que tots els nostres coneixement són probables mitjançant la unió d'idees que formem a través de la nostra imaginació.
2. Títol
La veritat és probable
3. Comentari
En aquest fragment del text de Hume, l'autor exposa la seva teoria mitjançant un exemple, la forma més ràpida de fer entendre a la gent la seva filosofia. L'exemple que ens exposa és el d'Adam, amb el qual ens vol donar a entendre que saber sobre el nostre futur és impossible tot i que partim d'experiencies passades. Mitjançant la imaginació i per tendencia natural aquesta fa una série de combinacions basades en els costums o hàbits. D'altres exemples que també exposen aquest punt de vista és el fet de si el sol sortirà demà. Jo puc creure que el Sol seguirà sortint dia rere dia, ja que tota la meva vida l'he vist sortir, fins el dia que no ho faci. D'aquesta manera no sé amb exactitud si demà seguirà sortint o no ja que aquesta creença no és més que un costum. 4. Comparació Aquesta teoria la podríem comparar amb les teories del moviment d'Heràclit, qui defensava que tot flueix i res no es manté, mitjançant l'exemple de la seva Arkhé, el foc. D'altres autors que també mantenen aquest tipus de teories la trobaríem en Aristòtil, amb la seva teoria del canvi que partia del no-ésser relatiu o de l'estat en potència a l'ésser o estat en acte.
Aquest text de Hume tracta sobre el principi de causalitat en la que a tota causa li segueix un efecte. El filòsof critica aquest punt de vista, doncs segons ell aquest mètode inductiu no ha de ser sempre cert. És per això que defensa que tot i que hi hagi causes que sempre produeixen un mateix efecte no els hem de relacionar entre si només per això.
2. Títol
Crítica al principi de causalitat
3. Comentari
Amb aquest text, Hume ens proposa la seva teoria de la causalitat, també anomenada causa-efecte mitjançant l’exemple de les boles de billar, on una al xocar amb l’altra produirà un cert moviment. Segons Hume tot futur es provable i res no es 100% cert ja que només podem relacionar els diferents aspectes mitjançant la semblança, la contigüitat en l’espai temps o la relació de causa i efecte. L’autor al•lega que la imaginació tendeix a relacionar tots els efectes creant una unió d’idees que a la vegada serà capaç de separar mitjançant els mètodes anteriorment esmentats. És per això que en la nostra ment podem passar fàcilment d’un pensament a un altre i unir de forma errònia a causa de la nostra imaginació.
Heràclit d’Efes començà les seves teories a partir de la seva interpretació de la naturalesa, tal i com van fer la resta de filòsofs de l’època com els de Milet. Partia de l’afirmació que el canvi era la base de tota la realitat, que el inici del cosmos derivà d’aquest canvi i no de cap déu o home. Aquest canvi es duria a terme mitjançant la oposició d’elements contraris, que és interpretada per Heràclit com a una tensió o guerra entre aquests. Gràcies a la lluita que duen a terme aquests elements es genera la realitat, és a dir a partir de la seva concordança i discordança. Tot i així aquests moviments no serien en va ni tampoc a la babalà sinó que estarien sotmesos a una llei universal que ell anomenà “Logos”. Aquesta seria considerada com la justícia o l raó que regula tot el moviment de la realitat conduint els contraris cap a la harmonia, unificant així els elements oposats.
El cosmos al seu torn és considerat com un foc etern, una “arkhé” que s’identifica amb totes les característiques exposades anteriorment, que crea la matèria, que la unifica, i personifica d’una forma clara la seva regla del moviment, garantint així la unitat dels oposats tant com la seva oposició i la seva relació amb el Logos.
1. Idees principals Hume ens proposa les definicions sobre les impressions I les idees. Ens explica què correspon a cada terme i quines són les diferències entre elles.
2. Distincions entre impressions i idees
3. Comentari
En aquest fragment de la investigació sobre l’enteniment humà II, Hume ens explica què representen les impressions i les idees, anomenant les seves característiques i plantejant les seves diferències. Segons ell la ment està formada per dos tipus de percepcions, les impressions que entren amb més força i intensitat i venen donades de l’experiència present és a dir, de les sensacions, les passions, els sentiments,… i per una altra banda trobem les idees que són còpies febles de les impressions. Entre elles les diferencies principals que hi trobem són la intensitat i la vivesa ja que les idees anirien relacionades amb la qualitat de pensar mentre que les impressions amb la de sentir. Tot i això, la semblança entre elles és molt gran i és que a més ambdues comparteixen la funció de ser les causes de les coses que sentim i pensem.
4. Comparació Aquest punt de vista sobre la teoria del coneixement de Hume la podem comparar amb Plató, qui defensava precisament el contrari on les coses eren les còpies imperfectes de les idees. Contràriament, Hume defensava que les impressions eren les causes de les idees, que eren el seu reflex.
1.- Aquest text critica d'una banda la dificultat que tenen alguns filòsofs en concebre a Déu o bé en un altre món o com a quelcom inintel·ligible que no es pot conèixer a través dels sentits i per una altra banda aquells que afirmen la seva existència pel fet de que el poden pensar.
2.-
a) inintel·ligible: fa referència a quelcom que no pot ser conegut ja que es troba fora del nostre abast.
b) imaginació: mecanisme a través del qual s’intenten concebre les idees tot i que no en tinguem seguretat sobre la seva existència.
3.- En aquest fragment adaptat pertanyent al Discurs del mètode IV, Descartes ens proposa una crítica en contra de les excuses que posen alguns filòsofs en les seves teories per corroborar-les. Segons ell amb la frase de que els sentits <> intenta explicar que a través de la intel·ligència i de saber-la aplicar podrem arribar a conèixer la veritat i, per tant, a Déu. Aquest enteniment l’haurem d’exercir mitjançant les quatre regles que formen el seu mètode cartesià partint de l’evidència, sense acceptar res com a vertader sense que sapiguem exactament que existeix, és a dir, deixant de banda les possibles precipitacions i comprenent només allò que se’ns presenta amb claredat. Seguidament vindrà l’anàlisi per arribar a les idees clares i la síntesi partint des dels pensaments més simples cap als més complexos finalitzant el procés amb la revisió i enumeració de les idees fins tenir-les totes perfectament unificades.
Descartes afirma l’existència de Déu a partir del jo, des de la idea fins la realitat extramental. Ho justifica parlant de Déu com a una idea peculiar, una substancia infinita que no ha pogut ser creada per ell, ja que és finit i per tant l’ha hagut de rebre de la causa d’aquesta idea. En definitiva, no podrem percebre la idea de Déu com els cossos amb les seves qualitats primàries i secundaries mitjançant els sentits, sinó que confirmarem la seva existència mitjançant l’enteniment i la nostra capacitat de pensar-lo.
4.- Aquesta concepció de Descartes la podem comparar amb les teories del jo i de l’ànima que presentava Sant Agustí d’Hipona mitjançant la seva teoria sobre el coneixement com a il·luminació, on confirmava l’existència de l’ànima, ja que aquesta notava les afeccions que li provocaven els objectes exteriors, que coneixia el món sensible, però que també existien unes veritats superiors a ella, relacionades amb la raó, que no podia concebre i que eren eternes i immutables. Tot i que no acceptava la teoria de la reminiscència de Plató, si que afirmava l’existència d’unes veritats innates que havien estat dipositades al “jo” virtualment i que “s’il·luminaven” mitjançant Déu. Per Guillem d’Occam, en canvi, la seva visió era diferent. Segons ell només allò que es podia experimentar podia entrar dins del coneixement, i per tant Déu es trobava fora de la raó. La única via extrarracional a través de la qual es podia arribar a la revelació de Déu era la fe la qual no podia ser explicada mitjançant la raó.
5.- Des del meu punt de vista trobo que les teories que proposa Descartes sobre l’existència dels cossos i de Déu són prou raonables. Tot i així, penso que el cos és l’única part del nostre ésser del qual en podem tenir plena consciència, que el podem tocar, sentir, podem moure’l mitjançant el nostre cervell i experimentar amb el món que ens envolta a través dels sentits. L’ànima trobo que és més un concepte, un motor intern que mai ha estat vist ni sentit per cap ésser en si mateix però en el qual creiem fermament tot i que no en tinguem proves físiques. De totes formes, no en dubto sobre la seva existència ni tampoc critico aquells que en creuen cegament, però si afirmo que és més fàcil defensar que el nostre cos existeix enfront de l’existència de l’ànima.
