Heràclit d’Efes començà les seves teories a partir de la seva interpretació de la naturalesa, tal i com van fer la resta de filòsofs de l’època com els de Milet.
Partia de l’afirmació que el canvi era la base de tota la realitat, que el inici del cosmos derivà d’aquest canvi i no de cap déu o home.
Aquest canvi es duria a terme mitjançant la oposició d’elements contraris, que és interpretada per Heràclit com a una tensió o guerra entre aquests. Gràcies a la lluita que duen a terme aquests elements es genera la realitat, és a dir a partir de la seva concordança i discordança. Tot i així aquests moviments no serien en va ni tampoc a la babalà sinó que estarien sotmesos a una llei universal que ell anomenà “Logos”. Aquesta seria considerada com la justícia o l raó que regula tot el moviment de la realitat conduint els contraris cap a la harmonia, unificant així els elements oposats.
Partia de l’afirmació que el canvi era la base de tota la realitat, que el inici del cosmos derivà d’aquest canvi i no de cap déu o home.
Aquest canvi es duria a terme mitjançant la oposició d’elements contraris, que és interpretada per Heràclit com a una tensió o guerra entre aquests. Gràcies a la lluita que duen a terme aquests elements es genera la realitat, és a dir a partir de la seva concordança i discordança. Tot i així aquests moviments no serien en va ni tampoc a la babalà sinó que estarien sotmesos a una llei universal que ell anomenà “Logos”. Aquesta seria considerada com la justícia o l raó que regula tot el moviment de la realitat conduint els contraris cap a la harmonia, unificant així els elements oposats.
El cosmos al seu torn és considerat com un foc etern, una “arkhé” que s’identifica amb totes les característiques exposades anteriorment, que crea la matèria, que la unifica, i personifica d’una forma clara la seva regla del moviment, garantint així la unitat dels oposats tant com la seva oposició i la seva relació amb el Logos.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada