Text 1 de Kant

1. Idees principals

En aquest text, Kant exposa la seva teoria sobre el coneixement defensant que aquest parteix de l’experiència, ja que aquesta és el mecanisme a través del qual es desperta l’enteniment. Tot i així, no tot procedeix de l’experiència. Declara que hi ha una sèrie d’elements anomenats “a priori” que es descobreixen mitjançant l’enteniment i el coneixement previ.

2. Títol

Què són els elements “a priori”?

3. Comentari

En aquest fragment extret de la Introducció de la Crítica de la raó pura, Kant defensa la seva teoria del coneixement, el qual sense cap mena de dubte parteix de l’experiència. Serà a través dels elements sensibles que ens envolten i l’exercici dels nostres sentits la manera d’expandir el nostre coneixement. Tot i així, això no implica que tots els cossos i elements del nostre entorn procedeixin de l’experiència ja que afirma que potser aquestes sensacions que rebem no són més que meres impressions. D’aquesta forma, no podrem distingir quins són els elements veritablement reals fins que no haguem exercit suficientment el nostre enteniment.

Més enllà, Kant afirma l’existència d’uns elements a priori, és a dir, que existeixen independentment de l’experiència i per arribar a ells es necessari un estudi llarg i detallat, ja que no s’hi pot arribar fàcilment.

És aquesta la diferència principal que s’estableix entre ambdós conceptes, doncs un parteix d’un fons completament empíric i l’altre necessita l’exercici de l’enteniment per a ser comprès.

4. Comparació

Aquesta teoria de Kant sobre el coneixement es pot relacionar directament amb la que defensava Hume el qual, també empirista, defensava que tots els continguts de la ment derivaven de l’experiència. Tot i així, sotmetia tot coneixement al criteri de validesa analitzant els diferents aspectes que posseïa cada element, i determinant finalment que els únics coneixements que existien a priori eren els relacionats amb les matemàtiques i la lògica. Un altre filòsof empirista amb el qual podem comparar aquesta teoria es John Locke, qui defensava la inexistència de les idees innates i afirmava que les nostres idees eren un reflex de la realitat del món, les quals rebíem mitjançant l’experiència. Aquesta podia bé ser externa (de sensació) o interna (de reflexió) i produïa alhora idees simples. Aquestes en unir-se formarien les idees complexes entre les quals trobem la de substància (individuals), de mode (que no existeixen en si mateixes si no en una substància) i de relacions (descriuen associacions d’idees).