Creus en el destí?

A mi m’agradaria creure que el destí existeix, que el resultat dels nostres actes, sobretot els negatius, no en som els principals responsables, sinó que hi ha hagut una força major que ens ha conduit a fer-los. Veig el destí d’una forma més aviat romàntica, no com allò fatal que ens ha de conduir al final, sinó com un camí preestablert que s’encreua amb altres camins i ens porta a conèixer llurs caminants. Tot i així trobo que el futur estarà escrit pels actes que farem en el present, però que aquests actes estaran condicionats pel destí. Ho veig com el peix que es mossega la cua la vida és un cercle i les coses no passen perquè si, la casualitat és abstracte. Amb abstracte em refereixo a que precisament aquells que parlen sobre la casualitat o l’atzar i neguen l’existència del destí, rere les seves paraules estan al•ludint a aquest. Moltes persones, però, veuen el destí com una forma de carregar les culpes de totes les seves desgràcies a aquesta força superior, per sentir-se així menys culpables. Jo sí que crec en el destí, però no com un miratge superior que està escrivint contínuament que em passarà d’aquí a cinc minuts, sinó com una força interior que determina el meu conscient i em condueix cap als actes que faré d’aquí en endavant.