PROJECTE 2

Heràclit d'Efes visqué del 584 aC al 484 aC, etapa que històricament correspon als períodes del grec arcaic i clàssic.

Cap al segle VI a. C. diverses ciutats s'havien tornat dominants als assumptes grecs: Atenes, Esparta, Corint i Tebes. Cadascuna havia sotmès les àrees rurals i els pobles menors del voltant sota el seu control. A més, Atenes i Corint s'havien convertit en grans potències marítimes i mercantils. Els ràpids augments de població en els segles VIII i VII havien resultat que molts grecs van emigrar, establint colònies en Magna Grècia, Àsia Menor i més lluny.

En aquells dies el món grec havien difós la seva cultura i la seva llengua a través d'una àrea molt més gran que la de l'actual Grècia. Les colònies gregues no eren controlades políticament per les ciutats que les van fundar, tot i que mantenien vincles religiosos i comercials entre elles.
Grans desenvolupaments econòmics van ocórrer a Grècia i també a les seves colònies d'ultramar, que van experimentar creixement en el comerç i la manufactura. El nivell de vida de la població també va millorar enormement. Alguns estudis estimen que la casa grega típica va augmentar cinc vegades de grandària entre 800 i 300 a. C. Durant la segona meitat del segle VI, Atenes va caure sota la tirania de Pisistrat, i després de la dels seus hereus Hipies i Hiparc. No obstant això, al 510 a. C., per comanda de l'aristòcrata Clístenes d'Atenes, el rei espartà Cleómenes I va ajudar als atenesos a enderrocar la tirania. Després, Esparta i Atenes aviat es van trair; va ser llavors quan Cleomenes I va posar a Isàgoras com a arconte pro-espartà. Amb l'objectiu d'evitar que Atenes es convertís en un govern de palla sota el regnat espartà, Clístenes va proposar als seus conciutadans atenesos que Atenes sofrís una revolució política; que Atenes es tornés una "democràcia".
Els atenesos després d'enderrocar a Isàgoras i implementar les reformes de Clístenes, van poder repel·lir fàcilment una invasió a tres fronts que els espartans van conduir per instaurar de nou a Isàgoras. L'arribada de la democràcia va resoldre moltíssims problemes que Atenes patia, i va començar una "edat d'or" per als atenesos.

Atenes i Esparta van haver d'aliar-se davant la major amenaça a la qual l'Antiga Grècia s'enfrontaria fins a la conquesta romana. Després d'aixafar la revolta jònica, una rebel·lió de les ciutats gregues de Jònia, Darío I de Pèrsia, Rei dels reis de la Dinastia Aquemènida, va decidir sotmetre Grècia. La seva invasió al 490 a. C. va ser sufocada per la victòria atenesa heroica a la batalla de Marató sota Milcíades el Jove. Jerjes I de Pèrsia, hereu de Darío I, va intentar la seva pròpia invasió 10 anys després. Però tot i que el nombre aclaparant de soldats al seu exèrcit, Jerjes I va ser derrotat després de la batalla de reraguarda famosa de les Termòpilas i les victòries pels grecs aliats a les batalles de Salamina i Platea. Les Guerres Mèdiques van continuar fins al 449 a. C., conduïdes pels atenesos i la seva Confederació de Delos, durant les quals Macedònia, Tràcia, les Illes de l'Egeu i Jònia van ser alliberades de la influència de Pèrsia. La Lliga de Delos ("Imperi Atenès"), immediatament abans de la guerra del Peloponesi al 431 a. C. la posició llavors dominant del "imperi" atenès marítim va amenaçar Esparta i a la Lliga del Peloponesi, composta de ciutats de Grècia continental. Inevitablement, va encendre la guerra del Peloponesi (431-404 a. C.). Encara que la immensa majoria de la guerra va ser un punt mort, Atenes va sofrir diversos vegades durant el conflicte. Una gran pesta al 430 a. C., seguida per una campanya militar desastrosa durant l'expedició a Sicília, va afeblir severament a Atenes. Esparta va provocar una rebel·lió entre els aliats d'Atenes, afeblint encara més la capacitat atenesa de fer la guerra.