Text 1 de Kant

1. Idees principals

En aquest text, Kant exposa la seva teoria sobre el coneixement defensant que aquest parteix de l’experiència, ja que aquesta és el mecanisme a través del qual es desperta l’enteniment. Tot i així, no tot procedeix de l’experiència. Declara que hi ha una sèrie d’elements anomenats “a priori” que es descobreixen mitjançant l’enteniment i el coneixement previ.

2. Títol

Què són els elements “a priori”?

3. Comentari

En aquest fragment extret de la Introducció de la Crítica de la raó pura, Kant defensa la seva teoria del coneixement, el qual sense cap mena de dubte parteix de l’experiència. Serà a través dels elements sensibles que ens envolten i l’exercici dels nostres sentits la manera d’expandir el nostre coneixement. Tot i així, això no implica que tots els cossos i elements del nostre entorn procedeixin de l’experiència ja que afirma que potser aquestes sensacions que rebem no són més que meres impressions. D’aquesta forma, no podrem distingir quins són els elements veritablement reals fins que no haguem exercit suficientment el nostre enteniment.

Més enllà, Kant afirma l’existència d’uns elements a priori, és a dir, que existeixen independentment de l’experiència i per arribar a ells es necessari un estudi llarg i detallat, ja que no s’hi pot arribar fàcilment.

És aquesta la diferència principal que s’estableix entre ambdós conceptes, doncs un parteix d’un fons completament empíric i l’altre necessita l’exercici de l’enteniment per a ser comprès.

4. Comparació

Aquesta teoria de Kant sobre el coneixement es pot relacionar directament amb la que defensava Hume el qual, també empirista, defensava que tots els continguts de la ment derivaven de l’experiència. Tot i així, sotmetia tot coneixement al criteri de validesa analitzant els diferents aspectes que posseïa cada element, i determinant finalment que els únics coneixements que existien a priori eren els relacionats amb les matemàtiques i la lògica. Un altre filòsof empirista amb el qual podem comparar aquesta teoria es John Locke, qui defensava la inexistència de les idees innates i afirmava que les nostres idees eren un reflex de la realitat del món, les quals rebíem mitjançant l’experiència. Aquesta podia bé ser externa (de sensació) o interna (de reflexió) i produïa alhora idees simples. Aquestes en unir-se formarien les idees complexes entre les quals trobem la de substància (individuals), de mode (que no existeixen en si mateixes si no en una substància) i de relacions (descriuen associacions d’idees).

Mitjançant els sentiments trobarem la veritat

1.Idees principals
En aquest text Hume ens exposa la seva idea sobre la incapacitat de trobar la finalitat de les accions humanes mitjançant la raó, sinó que aquesta serà descoberta a través de l’experiència. Segons ell no pot haver-hi una infinitat de causes i efectes relacionades, sinó que hi haurà alguna causa que sigui desitjada per si mateixa.

2.Títol
Assoliment de la veritat mitjançant l’experiència


3.Comentari

En aquest fragment de la Investigació sobre els principis de la moral, de David Hume, filòsof escocès del s. XVIII s’hi presenta la base de la seva filosofia abstracta, on defensava la necessitat de l’experiència i l’observació per poder assolir la veritat. Segons ell no arribaríem a la veritat mitjançant l’ús del nostre enteniment, de la raó, sinó que serien l’experiència i els sentiments dels éssers humans els mitjans que ens portarien a descobrir la causa primera de les nostres accions. Aquesta teoria ens la presenta mitjançant un diàleg explicat que s’hauria de proposar a un home, al qual se li haurien de fer una sèrie de preguntes sobre la causa dels seus actes. Així arribaria a un punt on no sabria què contestar, o a una causa absurda per raonar. És així com demostra que la raó no pot arribar tant lluny com podria arribar l’experiència ja que aquest home podria demostrar la causa dels seus actes mitjançant l’exercici d’aquests. D’aquesta manera també critica la metafísica i el mal ús que n’han fet filòsofs anteriors, imposant veritats absolutes i omplint el coneixement de supersticions i prejudicis. Ell proposa, per tant una mena de renovació filosòfica sense arribar però a l’escepticisme. Tot i així més endavant i caurà quan substituirà el saber per donar lloc a la creença, que no arribarà a ser una certesa sinó només probabilitat, però tot i així donarà sentit a les nostres vides.

4. Comparació

El mètode que ens proposa Hume en aquest diàleg de preguntes per demostrar a l’altre interlocutor la incapacitat de la raó per assolir la veritat ens recorda vagament al mètode socràtic sobre el dubte. Aquesta teoria del coneixement de Hume està estretament lligada a la de Kant, qui defensava que no es podia resoldre la metafísica ja que la raó humana sempre s’enfrontaria a una sèrie de preguntes de les quals no en trobaria resposta. Així tots els elements del coneixement començaran amb l’experiència, que donarà lloc a les impressions i aquestes rebran una determinada forma.

La realitat es basa en la probabilitat

1. Idees principals

La idea principal que ens proporciona l'autor amb aquest text és que tot es basa en la probabilitat, que tots els nostres coneixement són probables mitjançant la unió d'idees que formem a través de la nostra imaginació.

2. Títol

La veritat és probable

3. Comentari

En aquest fragment del text de Hume, l'autor exposa la seva teoria mitjançant un exemple, la forma més ràpida de fer entendre a la gent la seva filosofia. L'exemple que ens exposa és el d'Adam, amb el qual ens vol donar a entendre que saber sobre el nostre futur és impossible tot i que partim d'experiencies passades. Mitjançant la imaginació i per tendencia natural aquesta fa una série de combinacions basades en els costums o hàbits. D'altres exemples que també exposen aquest punt de vista és el fet de si el sol sortirà demà. Jo puc creure que el Sol seguirà sortint dia rere dia, ja que tota la meva vida l'he vist sortir, fins el dia que no ho faci. D'aquesta manera no sé amb exactitud si demà seguirà sortint o no ja que aquesta creença no és més que un costum.
4. Comparació
Aquesta teoria la podríem comparar amb les teories del moviment d'Heràclit, qui defensava que tot flueix i res no es manté, mitjançant l'exemple de la seva Arkhé, el foc. D'altres autors que també mantenen aquest tipus de teories la trobaríem en Aristòtil, amb la seva teoria del canvi que partia del no-ésser relatiu o de l'estat en potència a l'ésser o estat en acte.

Teoria de la causalitat

1. Idees principals

Aquest text de Hume tracta sobre el principi de causalitat en la que a tota causa li segueix un efecte. El filòsof critica aquest punt de vista, doncs segons ell aquest mètode inductiu no ha de ser sempre cert. És per això que defensa que tot i que hi hagi causes que sempre produeixen un mateix efecte no els hem de relacionar entre si només per això.

2. Títol

Crítica al principi de causalitat

3. Comentari

Amb aquest text, Hume ens proposa la seva teoria de la causalitat, també anomenada causa-efecte mitjançant l’exemple de les boles de billar, on una al xocar amb l’altra produirà un cert moviment. Segons Hume tot futur es provable i res no es 100% cert ja que només podem relacionar els diferents aspectes mitjançant la semblança, la contigüitat en l’espai temps o la relació de causa i efecte. L’autor al•lega que la imaginació tendeix a relacionar tots els efectes creant una unió d’idees que a la vegada serà capaç de separar mitjançant els mètodes anteriorment esmentats. És per això que en la nostra ment podem passar fàcilment d’un pensament a un altre i unir de forma errònia a causa de la nostra imaginació.

PROJECTE 6

PROJECTE 5

Heràclit

View more presentations from beatsandrhythm.

PROJECTE 5

PROJECTE 4.- Resum sobre la filosofia d’ Heràclit d’Efes

Heràclit d’Efes començà les seves teories a partir de la seva interpretació de la naturalesa, tal i com van fer la resta de filòsofs de l’època com els de Milet.
Partia de l’afirmació que el canvi era la base de tota la realitat, que el inici del cosmos derivà d’aquest canvi i no de cap déu o home.
Aquest canvi es duria a terme mitjançant la oposició d’elements contraris, que és interpretada per Heràclit com a una tensió o guerra entre aquests. Gràcies a la lluita que duen a terme aquests elements es genera la realitat, és a dir a partir de la seva concordança i discordança. Tot i així aquests moviments no serien en va ni tampoc a la babalà sinó que estarien sotmesos a una llei universal que ell anomenà “Logos”. Aquesta seria considerada com la justícia o l raó que regula tot el moviment de la realitat conduint els contraris cap a la harmonia, unificant així els elements oposats.

El cosmos al seu torn és considerat com un foc etern, una “arkhé” que s’identifica amb totes les característiques exposades anteriorment, que crea la matèria, que la unifica, i personifica d’una forma clara la seva regla del moviment, garantint així la unitat dels oposats tant com la seva oposició i la seva relació amb el Logos.

Impressions i idees

1. Idees principals
Hume ens proposa les definicions sobre les impressions I les idees. Ens explica què correspon a cada terme i quines són les diferències entre elles.

2. Distincions entre impressions i idees

3. Comentari

En aquest fragment de la investigació sobre l’enteniment humà II, Hume ens explica què representen les impressions i les idees, anomenant les seves característiques i plantejant les seves diferències. Segons ell la ment està formada per dos tipus de percepcions, les impressions que entren amb més força i intensitat i venen donades de l’experiència present és a dir, de les sensacions, les passions, els sentiments,… i per una altra banda trobem les idees que són còpies febles de les impressions. Entre elles les diferencies principals que hi trobem són la intensitat i la vivesa ja que les idees anirien relacionades amb la qualitat de pensar mentre que les impressions amb la de sentir. Tot i això, la semblança entre elles és molt gran i és que a més ambdues comparteixen la funció de ser les causes de les coses que sentim i pensem.

4. Comparació
Aquest punt de vista sobre la teoria del coneixement de Hume la podem comparar amb Plató, qui defensava precisament el contrari on les coses eren les còpies imperfectes de les idees. Contràriament, Hume defensava que les impressions eren les causes de les idees, que eren el seu reflex.

Demostració de l'existència de Déu i dels cossos

1.- Aquest text critica d'una banda la dificultat que tenen alguns filòsofs en concebre a Déu o bé en un altre món o com a quelcom inintel·ligible que no es pot conèixer a través dels sentits i per una altra banda aquells que afirmen la seva existència pel fet de que el poden pensar.

2.-

a) inintel·ligible: fa referència a quelcom que no pot ser conegut ja que es troba fora del nostre abast.

b) imaginació: mecanisme a través del qual s’intenten concebre les idees tot i que no en tinguem seguretat sobre la seva existència.

3.- En aquest fragment adaptat pertanyent al Discurs del mètode IV, Descartes ens proposa una crítica en contra de les excuses que posen alguns filòsofs en les seves teories per corroborar-les. Segons ell amb la frase de que els sentits <> intenta explicar que a través de la intel·ligència i de saber-la aplicar podrem arribar a conèixer la veritat i, per tant, a Déu. Aquest enteniment l’haurem d’exercir mitjançant les quatre regles que formen el seu mètode cartesià partint de l’evidència, sense acceptar res com a vertader sense que sapiguem exactament que existeix, és a dir, deixant de banda les possibles precipitacions i comprenent només allò que se’ns presenta amb claredat. Seguidament vindrà l’anàlisi per arribar a les idees clares i la síntesi partint des dels pensaments més simples cap als més complexos finalitzant el procés amb la revisió i enumeració de les idees fins tenir-les totes perfectament unificades.

Descartes afirma l’existència de Déu a partir del jo, des de la idea fins la realitat extramental. Ho justifica parlant de Déu com a una idea peculiar, una substancia infinita que no ha pogut ser creada per ell, ja que és finit i per tant l’ha hagut de rebre de la causa d’aquesta idea. En definitiva, no podrem percebre la idea de Déu com els cossos amb les seves qualitats primàries i secundaries mitjançant els sentits, sinó que confirmarem la seva existència mitjançant l’enteniment i la nostra capacitat de pensar-lo.

4.- Aquesta concepció de Descartes la podem comparar amb les teories del jo i de l’ànima que presentava Sant Agustí d’Hipona mitjançant la seva teoria sobre el coneixement com a il·luminació, on confirmava l’existència de l’ànima, ja que aquesta notava les afeccions que li provocaven els objectes exteriors, que coneixia el món sensible, però que també existien unes veritats superiors a ella, relacionades amb la raó, que no podia concebre i que eren eternes i immutables. Tot i que no acceptava la teoria de la reminiscència de Plató, si que afirmava l’existència d’unes veritats innates que havien estat dipositades al “jo” virtualment i que “s’il·luminaven” mitjançant Déu. Per Guillem d’Occam, en canvi, la seva visió era diferent. Segons ell només allò que es podia experimentar podia entrar dins del coneixement, i per tant Déu es trobava fora de la raó. La única via extrarracional a través de la qual es podia arribar a la revelació de Déu era la fe la qual no podia ser explicada mitjançant la raó.

5.- Des del meu punt de vista trobo que les teories que proposa Descartes sobre l’existència dels cossos i de Déu són prou raonables. Tot i així, penso que el cos és l’única part del nostre ésser del qual en podem tenir plena consciència, que el podem tocar, sentir, podem moure’l mitjançant el nostre cervell i experimentar amb el món que ens envolta a través dels sentits. L’ànima trobo que és més un concepte, un motor intern que mai ha estat vist ni sentit per cap ésser en si mateix però en el qual creiem fermament tot i que no en tinguem proves físiques. De totes formes, no en dubto sobre la seva existència ni tampoc critico aquells que en creuen cegament, però si afirmo que és més fàcil defensar que el nostre cos existeix enfront de l’existència de l’ànima.

6a Meditació, Discurs del Mètode

1.- Idees principals
Descartes afirma poder demostrar l’existència dels cossos tal i com nosaltres les percebem. Segons ell Déu no ha estat qui les ha creat, ja que afirma que aquestes coses existeixen gràcies a la capacitat de concebre-les en el seu pensament

2.- L’existència extramental dels cossos

3.- En aquest fragment de la demostració de l’existència dels cossos, pertanyent a la 6a part de les Meditacions Metafísiques, Descartes intenta exposar la seva teoria sobre l’existència dels cossos. Segons ell, les coses existeixen realment si han pogut ser concebudes en la seva ment. Però intenta anar més enllà per trobar quina ha estat la causa de la seva existència.
Afirma que Déu, tot i que no li vol treure poder, no ha pogut crear totes les coses que passen pel seu pensament, ja que si ell hagués estat el creador d’aquestes coses, Déu hauria comès un engany i en ser perfecte, és impossible que hagi estat ell qui les ha dut a terme. Que Déu les hagués creat hauria suposat que aquestes idees no eren naturals sinó que aquest se les havia inculcat.
Per una altra banda també afirma que ell tampoc és el creador d’aquestes idees ja que ell és una cosa pensant i sovint aquestes coses es presenten a la seva ment contra la seva voluntat. Per tant podrem determinar l’existència d’un cos a través d’un altre cos que sigui tant real com la idea, a través de la inclinació en la qual m’ha ajudat Déu per pensar en aquesta cosa o bé per la influència d’alguna criatura que fos més noble que el cos.
En definitiva, així és com descartes corrobora la seva afirmació sobre l’existència dels cossos.

El Jo existeix?

Si seguíssim els preceptes de St. Anselm i Descartes, aquesta teoria queda més que confirmada, el Jo existeix indubtablement gràcies a la nostra capacitat de pensar. Des del meu punt de vista, trobo que la idea no va gaire desencaminada. Suposo que allò que ens distingeix de la resta d’animals és la nostra capacitat intel·lectiva, de pensar, de raonar i que amb això podem comprovar veritablement la nostra existència. Per que si no, què voldria dir existir? Si realment no existís res, penso que la paraula en si perdria tot el seu significat. Tot i això, no hem de limitar-nos a donar existència a allò que ens envolta. Penso que tot allò que trobem al nostre món sensible existeix. Potser em deixo emportar pels meus sentits, que amb el sol fet de poder tocar les coses ja crec que existeixen, però es que en definitiva això no és més que la meva forma de pensar.

Text 1 de Descartes

1.- Les idees principals que ens exposa Renée Descartes són els quatre preceptes bàsics que s’han de seguir per arribar a camí cap a la veritat a través de l’evidència, l’anàlisi, la síntesi i la revisió i enumeració.

2.- Normes pel camí cap a la veritat

3.- En aquest fragment de la segona part del Discurs del mètode, Descartes ens està exposant les quatre normes bàsiques i absolutament necessàries per a escollir amb certesa els enunciats que ens duguin cap a la veritat. Ell opina que no necessitem una infinitat de lleis, ja que tanta quantitat porta a la distorsió de l’objectiu final, sinó que hem d’escollir aquestes sempre que fossin comprovades amb exactitud.

La primera de les normes que ens exposa, l’evidència, ens parla sobre com no podem acceptar aquella decisió que ha estat presa precipitadament sinó que hem de tenir-ne la convicció de que és cert.

La segona és l’anàlisi o desglossament de les idees clares per arribar als elements més bàsics i així saber-ne millor la solució.

La tercera la síntesi o composició des dels elements més basics en ascensió cap als més complexos per formar la idea en si.

La quarta i darrera norma la de la síntesi i revisió en la qual comprovarem que tots els passos duts a terme prèviament estiguin en perfecte unió de manera que no haguem deixat res de banda.

4.- Aquesta forma de pensar de Descartes és una de les característiques relacionades amb la filosofia moderna on la ciència s’imposa a la teologia i es trenca l’autoritat del passat a través de les reivindicacions de l’experiència i la deducció. Heus aquí una obsessió per la recerca de la veritat en la qual el dubte també hi es present.

També podem comparar les seves normes del mètode amb les taules que segueix Francis Bacon en el seu experiment de l’observació de la raó. Començant per l’enumeració dels fenòmens, seleccionant aquells que són més útils, després establint relacions entre si i finalment verificant les lleis generals a partir de la comprovació amb nous fenòmens.