6a Meditació, Discurs del Mètode

1.- Idees principals
Descartes afirma poder demostrar l’existència dels cossos tal i com nosaltres les percebem. Segons ell Déu no ha estat qui les ha creat, ja que afirma que aquestes coses existeixen gràcies a la capacitat de concebre-les en el seu pensament

2.- L’existència extramental dels cossos

3.- En aquest fragment de la demostració de l’existència dels cossos, pertanyent a la 6a part de les Meditacions Metafísiques, Descartes intenta exposar la seva teoria sobre l’existència dels cossos. Segons ell, les coses existeixen realment si han pogut ser concebudes en la seva ment. Però intenta anar més enllà per trobar quina ha estat la causa de la seva existència.
Afirma que Déu, tot i que no li vol treure poder, no ha pogut crear totes les coses que passen pel seu pensament, ja que si ell hagués estat el creador d’aquestes coses, Déu hauria comès un engany i en ser perfecte, és impossible que hagi estat ell qui les ha dut a terme. Que Déu les hagués creat hauria suposat que aquestes idees no eren naturals sinó que aquest se les havia inculcat.
Per una altra banda també afirma que ell tampoc és el creador d’aquestes idees ja que ell és una cosa pensant i sovint aquestes coses es presenten a la seva ment contra la seva voluntat. Per tant podrem determinar l’existència d’un cos a través d’un altre cos que sigui tant real com la idea, a través de la inclinació en la qual m’ha ajudat Déu per pensar en aquesta cosa o bé per la influència d’alguna criatura que fos més noble que el cos.
En definitiva, així és com descartes corrobora la seva afirmació sobre l’existència dels cossos.

El Jo existeix?

Si seguíssim els preceptes de St. Anselm i Descartes, aquesta teoria queda més que confirmada, el Jo existeix indubtablement gràcies a la nostra capacitat de pensar. Des del meu punt de vista, trobo que la idea no va gaire desencaminada. Suposo que allò que ens distingeix de la resta d’animals és la nostra capacitat intel·lectiva, de pensar, de raonar i que amb això podem comprovar veritablement la nostra existència. Per que si no, què voldria dir existir? Si realment no existís res, penso que la paraula en si perdria tot el seu significat. Tot i això, no hem de limitar-nos a donar existència a allò que ens envolta. Penso que tot allò que trobem al nostre món sensible existeix. Potser em deixo emportar pels meus sentits, que amb el sol fet de poder tocar les coses ja crec que existeixen, però es que en definitiva això no és més que la meva forma de pensar.

Text 1 de Descartes

1.- Les idees principals que ens exposa Renée Descartes són els quatre preceptes bàsics que s’han de seguir per arribar a camí cap a la veritat a través de l’evidència, l’anàlisi, la síntesi i la revisió i enumeració.

2.- Normes pel camí cap a la veritat

3.- En aquest fragment de la segona part del Discurs del mètode, Descartes ens està exposant les quatre normes bàsiques i absolutament necessàries per a escollir amb certesa els enunciats que ens duguin cap a la veritat. Ell opina que no necessitem una infinitat de lleis, ja que tanta quantitat porta a la distorsió de l’objectiu final, sinó que hem d’escollir aquestes sempre que fossin comprovades amb exactitud.

La primera de les normes que ens exposa, l’evidència, ens parla sobre com no podem acceptar aquella decisió que ha estat presa precipitadament sinó que hem de tenir-ne la convicció de que és cert.

La segona és l’anàlisi o desglossament de les idees clares per arribar als elements més bàsics i així saber-ne millor la solució.

La tercera la síntesi o composició des dels elements més basics en ascensió cap als més complexos per formar la idea en si.

La quarta i darrera norma la de la síntesi i revisió en la qual comprovarem que tots els passos duts a terme prèviament estiguin en perfecte unió de manera que no haguem deixat res de banda.

4.- Aquesta forma de pensar de Descartes és una de les característiques relacionades amb la filosofia moderna on la ciència s’imposa a la teologia i es trenca l’autoritat del passat a través de les reivindicacions de l’experiència i la deducció. Heus aquí una obsessió per la recerca de la veritat en la qual el dubte també hi es present.

També podem comparar les seves normes del mètode amb les taules que segueix Francis Bacon en el seu experiment de l’observació de la raó. Començant per l’enumeració dels fenòmens, seleccionant aquells que són més útils, després establint relacions entre si i finalment verificant les lleis generals a partir de la comprovació amb nous fenòmens.

PROJECTE 3

Les influències que ha rebut Heràclit

Heràclit d'Efes fou un dels primers filòsofs clàssics del qual en conservem algun escrit. Això suposa que abans d'ell van haver-hi molt pocs filòsofs com per servir-li de model a ell.
Tot i així si que podem esmentar alguns que van poder causar-hi alguna influència.

- Tales de Milet: En podem extreure alguns aspectes semblants com per exemple el fet de que era un estudiós de la natura i a través de la seva observació arribà a la conclusió que només es podia començar a entendre els fenòmens naturals a través de l'observació d'aquesta. També el fet que cregués en l'existència d'una "arkhé" la qual era, en el seu cas, l'aigua a diferència d'Heràclit que era el foc.

- Hipàs de Metapont: Es diu que va ser mestre d'Heràclit i formava part de l'escola de Pitàgores. A diferència d'ells i coincidint amb Heràclit, també pensava que l'arkhé era el foc, pensament que a la llarga el va dur a la mort condemnat pels pitagòrics.
- Xenòfanes de Colofó: També creia en un arkhé de la natura, però en el seu cas era la terra. Creu en l'existència d'un déu omnipotent, totpoderós i immutable i sotmet a canvi la resta. Segons ell tot es destrueix periòdicament tornant al fang primitiu, d'on tornen a sortir indefinidament, però l'ésser roman sempre en la mateixa unitat immutable. Aquest qualitat de l'ésser coincideix amb la immutabilitat del "lógos".
- Anaxímenes: També té un arkhé, el qual en el seu cas és l'aire, al·legant que la respiració és el principi de la vida i que d'aquest element en sorgeixen la resta a través dels canvis de rarefacció i condensació.

Qui és més coherent, Sant Anselm o Sant Tomàs?

Des del meu punt de vista Sant Anselm de Canterbury presentava a la seva obra Proslogion una teoria amb la qual no hi estic gaire d’acord. El fet d’acceptar una perfecció absoluta, és a dir, Déu, simplement per que tots sabem què és i que per tant el podem definir és insuficient. Penso que si això fos cert no existiria només un ens perfecte sinó que en podrien existir molts més. No podem prendre alguna cosa com a certa o absoluta quan només en deduïm la seva existència, ja que mai em vist Déu tot i que si parlem sobre la seva presència.

Per una altra banda trobem a Sant Tomàs d’Aquino qui presentava una còpia del PMI d’Aristòtil a través de 5 vies tomistes amb les quals intentava reafirmar l’impossibilitat de cadenes de causes infinites trobant una causa inicial, perfecte i absoluta. Tot i així també crec que aquestes vies representen 5 arguments completament repetits en els quals l’única diferència que trobem són els objectes que canvien.

En definitiva, trobo que Sant Tomàs és el més coherent d’ambdós filòsofs ja que com a mínim presenta una teoria que no es basa només en la possibilitat d’existència d’un primer ésser absolut, sinó que ho argumenta anant més enllà i donant conclusions sobre aquests arguments intentant fer entendre el per què i no a través del mecanicisme com Sant Anselm.

El temps va ser creat en el món

1. Idees principals
Aquest text ens demostra com n’és d’omnipotent i d’immutable Déu, que no només és el creador de totes les coses, sinó a més és el creador del temps, per això és atemporal. Per això la resta dels cossos viuen i moren mentre que Déu sempre roman.

2. Títol
Déu, el creador del temps

3. Aquest text pertany a les Confessions de Sant Agustí, filòsof que defensava l’existència de Déu l’il•luminador de les idees en els homes. Per començar argumenta la relació de la creació del temps amb la del món, ja que ambdós van ser creats per Déu alhora. És per això que Sant Agustí afirma que la teoria de que el món va ser creat en sis dies no és més que una al•legoria, ja que ambdós van ser creats alhora i per tant el temps encara no existia. Déu és el creador de totes les coses i les idees viuen en ell. En definitiva el temps és l’amo de les nostres vides que decideix quan hem de néixer i quan hem de morir. És per això que Déu és immortal, ja que és molt superior al temps.

4. Aquest text, que es basa en definir Déu com l’ésser, el superior, l’immutable, l’etern, ens que ha estat definit prèviament com a la figura de l’ésser sense més, per filòsofs anteriors com Parmènides (el primer) i Plató, potser el més important. Però el Demiurg que presentava Plató és superat pel déu que presenta Sant Agustí, ja que Déu és creador de les coses, les coses són a partir d’ell, mentre que el Demiurg no era més que un ordenador de la matèria que prenia com a model a les idees.

Carta a Meneceu

1.- Idees principals
Aquest text d’Epicur ens parla sobre com n’és d’innecessari tenir por a la mort ja que l’objectiu principal de la nostra vida és assolir la felicitat a través de l’absència de dolor,és a dir, dels plaers. Tot i així això no voldrà dir que haguem d’acceptar alguns mals per assolir plaers més grans a llarg termini.

2. La finalitat de la vida és aconseguir el plaer més gran

3.- Comentari de text:
En aquest text, La Carta a Meneceu d’Epicur (431 aC- 270 aC) s’hi veuen reflectits els seus ideals sobre la necessitat de viure feliçment a través de l’assoliment dels plaers i l’exaltació del cos. En un principi, Epicur ens parla sobre la innecessària por que tots els humans tenim a la mort ja que això suposa el final de la nostra existència. Epicur però ho planteja d’una forma molt diferent. Des del seu punt de vista la mort no existeix ja que quan nosaltres existim ella no hi és i quan ella hi és nosaltres hem deixat d’existir. Així doncs, perquè ens hauríem de preocupar? En tot cas l’opció més encertada que hauríem d’escollir és viure la vida sense pors intentant gaudir de cada plaer, però també acceptant alguns mals de tant en tant per poder assolir plaers majors al final. D’aquesta forma la nostra vida serà plena, serem feliços i haurà valgut la pena viure-la. Per una altra banda també defensa que el destí, tot i que existeix, en part també es troba en les nostres mans, ja que no deixa de ser nostre. Per tant no ens hem de quedar aspectants a allò que el destí ens prepara, sinó que deixà que ell mateix prengui el seu curs. En quant als plaers també marca una clara distinció en aquells que ho són de veritat, ja que no tot allò que ens envolta es pot considerar plaer. En podrem considerar com a tal no aquell que ens duri més o que sigui més abundós, sinó aquell que sigui més intens i que per tant ens faci més feliços. Aquesta distinció no la podrem dur a terme si no és amb el seny, mecanisme a través del qual serem capaços d’escollir l’opció correcte sense deixar-nos portar per d’altres possibles temptacions.

4.- Comparació
Els pensaments d’Epicur són totalment contraris als platònics o socràtics, sobretot en els temes relacionats amb la mort. Tal i com aquest primer pensa que no hem de pensar en aquesta ni tampoc preocupar-nos-en, Plató pensava que precisament la mort és el bé més gran pels éssers humans i l’absoluta plenitud, el moment en que l’home assoleix la seva finalitat. Així la vida no és l’objectiu principal en el qual has d’assolir la felicitat sinó que no és més que un simple mitjà, un camí. A més també accentua la importància del cos i afirma que és l’única realitat del que som. Així tornem un altre cop a l’antropocentrisme iniciat per Protàgoras d’Abdera on l’home és la mesura de totes les coses. Per una altra banda, Epicur també afirma que el cos està format per àtoms i el moviment d’aquests serà el que donarà lloc al nostre destí, donant a entendre que no tot es troba en mans dels déus els quals no prenen tanta atenció en les vides humanes com en aquells temps creien. Defensant aquesta composició, Epicur dóna suport a les teories dels atomistes com Leucip o Demòcrit d’Abdera, els quals afirmaven que el cos estava format per infinits elements anomenats àtoms els quals es movien lliurement sense cap principi específic. Així que tal i com ells diuen, només existeixen els cossos i l’espai buit.