Demostració de l'existència de Déu i dels cossos

1.- Aquest text critica d'una banda la dificultat que tenen alguns filòsofs en concebre a Déu o bé en un altre món o com a quelcom inintel·ligible que no es pot conèixer a través dels sentits i per una altra banda aquells que afirmen la seva existència pel fet de que el poden pensar.

2.-

a) inintel·ligible: fa referència a quelcom que no pot ser conegut ja que es troba fora del nostre abast.

b) imaginació: mecanisme a través del qual s’intenten concebre les idees tot i que no en tinguem seguretat sobre la seva existència.

3.- En aquest fragment adaptat pertanyent al Discurs del mètode IV, Descartes ens proposa una crítica en contra de les excuses que posen alguns filòsofs en les seves teories per corroborar-les. Segons ell amb la frase de que els sentits <> intenta explicar que a través de la intel·ligència i de saber-la aplicar podrem arribar a conèixer la veritat i, per tant, a Déu. Aquest enteniment l’haurem d’exercir mitjançant les quatre regles que formen el seu mètode cartesià partint de l’evidència, sense acceptar res com a vertader sense que sapiguem exactament que existeix, és a dir, deixant de banda les possibles precipitacions i comprenent només allò que se’ns presenta amb claredat. Seguidament vindrà l’anàlisi per arribar a les idees clares i la síntesi partint des dels pensaments més simples cap als més complexos finalitzant el procés amb la revisió i enumeració de les idees fins tenir-les totes perfectament unificades.

Descartes afirma l’existència de Déu a partir del jo, des de la idea fins la realitat extramental. Ho justifica parlant de Déu com a una idea peculiar, una substancia infinita que no ha pogut ser creada per ell, ja que és finit i per tant l’ha hagut de rebre de la causa d’aquesta idea. En definitiva, no podrem percebre la idea de Déu com els cossos amb les seves qualitats primàries i secundaries mitjançant els sentits, sinó que confirmarem la seva existència mitjançant l’enteniment i la nostra capacitat de pensar-lo.

4.- Aquesta concepció de Descartes la podem comparar amb les teories del jo i de l’ànima que presentava Sant Agustí d’Hipona mitjançant la seva teoria sobre el coneixement com a il·luminació, on confirmava l’existència de l’ànima, ja que aquesta notava les afeccions que li provocaven els objectes exteriors, que coneixia el món sensible, però que també existien unes veritats superiors a ella, relacionades amb la raó, que no podia concebre i que eren eternes i immutables. Tot i que no acceptava la teoria de la reminiscència de Plató, si que afirmava l’existència d’unes veritats innates que havien estat dipositades al “jo” virtualment i que “s’il·luminaven” mitjançant Déu. Per Guillem d’Occam, en canvi, la seva visió era diferent. Segons ell només allò que es podia experimentar podia entrar dins del coneixement, i per tant Déu es trobava fora de la raó. La única via extrarracional a través de la qual es podia arribar a la revelació de Déu era la fe la qual no podia ser explicada mitjançant la raó.

5.- Des del meu punt de vista trobo que les teories que proposa Descartes sobre l’existència dels cossos i de Déu són prou raonables. Tot i així, penso que el cos és l’única part del nostre ésser del qual en podem tenir plena consciència, que el podem tocar, sentir, podem moure’l mitjançant el nostre cervell i experimentar amb el món que ens envolta a través dels sentits. L’ànima trobo que és més un concepte, un motor intern que mai ha estat vist ni sentit per cap ésser en si mateix però en el qual creiem fermament tot i que no en tinguem proves físiques. De totes formes, no en dubto sobre la seva existència ni tampoc critico aquells que en creuen cegament, però si afirmo que és més fàcil defensar que el nostre cos existeix enfront de l’existència de l’ànima.

Textos d'Heràclit

Idees principals:
El que Heràclit vol donar a conèixer en aquest text és l'existència d'una llei ordenadora que ho canvia tot excepte ella mateixa, anomenada logos.
Que aquesta raó principal suposa l'inici i el fi de tot, que es troba a totes les coses i que els seus canvis es desenvolupen a partir de la lluita entre els contraris.

Titol
Logos, allò que tot ho ordena.

Comentari
Segons Heràclit, el "kósmos" es troba en un canvi constant i incesant. Aquest canvi es troba per sobre de tota raó humana és molt superior a tot i va regit per una llei superior anomenada logos.
Aquesta llei és l'encarregada d'ordenar els contraris per a que lluitin entre ells de manera que de la seva lluita en sorgeixi la "physis", la natura, i tot allò que coneixem.
Aquesta lluita, però també comporta a una harmonia entre ells, un equilibri que fa que estableixin una relació tant estreta que no poden existir els uns sense els altres.
Aquest logos, però és continu, mai canvia, pero es troba en totes les coses.
A més, també remarca la importancia que té aquesta rao, que està relacionat amb totes les coses i que, tot i que no en sapiguem gaire al respecte i desde el punt de vista huma no arribarem a veure'n tot el seu abast, ens envolten i el tenim tots per igual.

Comentari de text de Marx.

1.- L’home si disposa de drets es torna individu així que en tenir més llibertats es separarà de la comunitat i deixarà de mirar pels demés, tornant-se en un egoista que només busca el benefici propi.

2.- L’home lliure és esclau de si mateix.

3.- En aquest fragment Marx compara l’esclavitud de l’antiguitat amb els drets humans actuals. Hi troba similituds, tot i que és refereixin a coses contràries, ja que, segons ell, els drets faran l’home egoista i només es relacionarà amb els membres del seu entorn per aconseguir el benefici propi.
Des d’aquest punt de vista, l’home deixarà de relacionar-se fent-se així esclau de si mateix.

4.- Penso que el mètode que empra Marx per definir les llibertats dels homes es refereix a l’ individualisme possessiu de Macpherson en el qual les persones viuen dins d’una comunitat per poder satisfer les seves necessitats sense mirar per les necessitats de la resta. Així que aquesta persona no busca res més que les relacions necessàries i mínimes, bàsicament comercials, per aconseguir allò que vol.