Plató o Aristòtil?

Penso que ara mateix no puc escollir una opció realment adequada a la meva mentalitat, ja que no se totes les teories d'Aristòtil. Haig de dir que el mite de la caverna de Plató em va impressionar i també em va fer canviar la forma de veure les coses, o com a mínim vaig poder veure-ho des del seu punt de vista tal i com també ho va fer la teoria sobre la reminiscència on aprendre equival a recordar. Tot i així em sembla bastant dificil de creure la possibilitat d'existència de dos mons paral·lels que es complementin. Des del meu punt de vista trobo que Aristòtil l'encerta més dient que la realitat es troba al mateix món, que realment tots podem coneixer-la i que està reflexada en totes les coses.
Potser no podem definir la matèria com a allò palpable ja que és indeterminada, però si que podrem conèixer-la a traves de les formes que adopta o que nosaltres mateixos li donem.
Potser d'aquesta forma estic infravalorant el món intel·ligible de Plató, però en aquests aspectes sóc més realista o pragmàtica. M'agrada creure en allò que puc veure i tocar, tot i que de vegades hi hagi masses coses que s'escapin de les nostres mans.

El mite de la caverna

El mite de la caverna és l'al·legoria que ens proposa Plató per a poder situar l'home respecte el coneixement.
Segons ell, els homes ens trobem en una cova iluminada per una llum. La nostra posició es troba donant-li l'esquena a aquest focus, el foc, el sol, així que l'unica cosa que podem percebre són les ombres. Aquestes ombres son creades per una sèrie d'objectes que es van movent rere nostre.
Nosaltres ens trobem lligats de cap a peus i només podem mirar endavant.
Però suposem que podem lliurar-nos-en, treure'ns les cadenes i girar el cap. Llavors tot allò que veuriem seria una llum encegadora, que ens deixaria atordits. Trigaríem temps en acostumar-nos-hi, però el procés comportaria dolor i patiment.
Podria ser llavors que aquell que ha sigut descobert a la llum i la veritat tingués ganes de tornar al món de les ombres on pot veure amb més facilitat? No pensaria que a l'ombra les imatges serien més visibles que no amb la llum que l'encega?
Llavors, aquest dolor el faria voler tornar els ulls cap a les ombres on els pot fer descansar. Tot i que en un principi hagués d'adaptar-se a la foscor, no li costaria gaire.
Així que en definitiva Plató ens vol fer veure que els homes no estem preprarats per descobrir-nos a la llum i de predisposar-nos a la veritat ja que ens encegaríem i no creuríem la veritat que es trobés davant nostre.
Arribats a aquest punt, voldríem tornar a la ignorància, la qual és més acollidora i no fa mal.
Els esclaus que tornariem a trobar a l'interior encara encadenats, es trobarien en avantate davant d'aquells que hagin sigut lliures, ja que veuen millor i no han de passar pel procés d'adaptació.
Fins i tot, els retornats podrien ser tillats de bojos en explicar allò que han vist a l'exterior o d'esguerrats per no veure bé entre les ombres.
El nostre exemple, doncs, serviria per fer veure als altres que no val la pena sortir de la caverna, ja que la llum és massa enlluernadora per a nosaltres i la ignorància és molt més acollidora.

Textos de Plató

1.- Idees principals
Les idees principals que exposa Plató en aquest text són que la ciència és la força que ens empeny a fer les nostres accions i no la passió o l’amor com diuen els altres, els ignorants. Aquests, pensen que la ciència no té cap pes en la nostra vida diària. Llavors planteja una pregunta retòrica on intenta convèncer sobre la bellesa d’aquesta ciència que ens ordena.

2.- Títol
La ciència, el motor de les nostres accions.

3.-Comentari
El que Plató defensa aquí és el fet de que, tot i que la resta de la gent pensi que la ciència no té cap importància, que no és un poder, ell realment creu que és l’únic poder que existeix, que és el realment important. Tal i com diu que aquell que sap del bé no podrà fer mal la ciència seria aquest bé que ens impulsa a fer les accions bones. Per tant, tots aquells que neguin la seva premissa seran considerats com a ignorants, que creuen que ho saben tot quan en realitat no saben res. Aquests, fins i tot arriben a pensar la ciència com a un esclau de totes les altres forces, com a una sotmesa quan en realitat haurien de contemplar la seva grandiositat i acceptar-la com a força única, com aquella que ens dirigeix cap al bé, perquè tal i com diu ell “la ciència és el millor auxiliar de l’home” així que ens hauríem de recolzar en ella per poder portar a terme aquelles accions que ens portaran pel bon camí.