El temps va ser creat en el món

1. Idees principals
Aquest text ens demostra com n’és d’omnipotent i d’immutable Déu, que no només és el creador de totes les coses, sinó a més és el creador del temps, per això és atemporal. Per això la resta dels cossos viuen i moren mentre que Déu sempre roman.

2. Títol
Déu, el creador del temps

3. Aquest text pertany a les Confessions de Sant Agustí, filòsof que defensava l’existència de Déu l’il•luminador de les idees en els homes. Per començar argumenta la relació de la creació del temps amb la del món, ja que ambdós van ser creats per Déu alhora. És per això que Sant Agustí afirma que la teoria de que el món va ser creat en sis dies no és més que una al•legoria, ja que ambdós van ser creats alhora i per tant el temps encara no existia. Déu és el creador de totes les coses i les idees viuen en ell. En definitiva el temps és l’amo de les nostres vides que decideix quan hem de néixer i quan hem de morir. És per això que Déu és immortal, ja que és molt superior al temps.

4. Aquest text, que es basa en definir Déu com l’ésser, el superior, l’immutable, l’etern, ens que ha estat definit prèviament com a la figura de l’ésser sense més, per filòsofs anteriors com Parmènides (el primer) i Plató, potser el més important. Però el Demiurg que presentava Plató és superat pel déu que presenta Sant Agustí, ja que Déu és creador de les coses, les coses són a partir d’ell, mentre que el Demiurg no era més que un ordenador de la matèria que prenia com a model a les idees.

Carta a Meneceu

1.- Idees principals
Aquest text d’Epicur ens parla sobre com n’és d’innecessari tenir por a la mort ja que l’objectiu principal de la nostra vida és assolir la felicitat a través de l’absència de dolor,és a dir, dels plaers. Tot i així això no voldrà dir que haguem d’acceptar alguns mals per assolir plaers més grans a llarg termini.

2. La finalitat de la vida és aconseguir el plaer més gran

3.- Comentari de text:
En aquest text, La Carta a Meneceu d’Epicur (431 aC- 270 aC) s’hi veuen reflectits els seus ideals sobre la necessitat de viure feliçment a través de l’assoliment dels plaers i l’exaltació del cos. En un principi, Epicur ens parla sobre la innecessària por que tots els humans tenim a la mort ja que això suposa el final de la nostra existència. Epicur però ho planteja d’una forma molt diferent. Des del seu punt de vista la mort no existeix ja que quan nosaltres existim ella no hi és i quan ella hi és nosaltres hem deixat d’existir. Així doncs, perquè ens hauríem de preocupar? En tot cas l’opció més encertada que hauríem d’escollir és viure la vida sense pors intentant gaudir de cada plaer, però també acceptant alguns mals de tant en tant per poder assolir plaers majors al final. D’aquesta forma la nostra vida serà plena, serem feliços i haurà valgut la pena viure-la. Per una altra banda també defensa que el destí, tot i que existeix, en part també es troba en les nostres mans, ja que no deixa de ser nostre. Per tant no ens hem de quedar aspectants a allò que el destí ens prepara, sinó que deixà que ell mateix prengui el seu curs. En quant als plaers també marca una clara distinció en aquells que ho són de veritat, ja que no tot allò que ens envolta es pot considerar plaer. En podrem considerar com a tal no aquell que ens duri més o que sigui més abundós, sinó aquell que sigui més intens i que per tant ens faci més feliços. Aquesta distinció no la podrem dur a terme si no és amb el seny, mecanisme a través del qual serem capaços d’escollir l’opció correcte sense deixar-nos portar per d’altres possibles temptacions.

4.- Comparació
Els pensaments d’Epicur són totalment contraris als platònics o socràtics, sobretot en els temes relacionats amb la mort. Tal i com aquest primer pensa que no hem de pensar en aquesta ni tampoc preocupar-nos-en, Plató pensava que precisament la mort és el bé més gran pels éssers humans i l’absoluta plenitud, el moment en que l’home assoleix la seva finalitat. Així la vida no és l’objectiu principal en el qual has d’assolir la felicitat sinó que no és més que un simple mitjà, un camí. A més també accentua la importància del cos i afirma que és l’única realitat del que som. Així tornem un altre cop a l’antropocentrisme iniciat per Protàgoras d’Abdera on l’home és la mesura de totes les coses. Per una altra banda, Epicur també afirma que el cos està format per àtoms i el moviment d’aquests serà el que donarà lloc al nostre destí, donant a entendre que no tot es troba en mans dels déus els quals no prenen tanta atenció en les vides humanes com en aquells temps creien. Defensant aquesta composició, Epicur dóna suport a les teories dels atomistes com Leucip o Demòcrit d’Abdera, els quals afirmaven que el cos estava format per infinits elements anomenats àtoms els quals es movien lliurement sense cap principi específic. Així que tal i com ells diuen, només existeixen els cossos i l’espai buit.

L'ou o la gallina?

Determinar ara mateix quina és la resposta a aquesta pregunta m’és una mica difícil. Mirant-ho des del punt de vista lògic, per a que hi hagi ou hi ha d’haver gallina i viceversa.

Però posicionem-nos amb Darwin. Creiem en l’existència d’un primer bacteri que va sorgir del no-res a través de diverses reaccions químiques i canvis constants en la superfície de la terra. Aquest bacteri va anar evolucionant fins a convertir-se en un petit amfibi que vivia a l’aigua. Aquest amfibi va derivar en diverses espècies rèptils, mamífers, i algun ovípar al qual li van començar a sortir plomes i es reproduïa donant a llum animalons que algun dia es convertirien en això que ara per ara denominem gallina. Així que en definitiva ambdós es necessiten, però si haig d’expressar el meu punt de vista penso que la gallina és el fi la finalitat i l’ou no és més que un projecte de la gallina que està per venir. Com que moltes teories es basen en les relacions causa-efecte, penso que primer va haver d’existir la gallina per a que pogués formar-se l’ou.

Plató o Aristòtil?

Penso que ara mateix no puc escollir una opció realment adequada a la meva mentalitat, ja que no se totes les teories d'Aristòtil. Haig de dir que el mite de la caverna de Plató em va impressionar i també em va fer canviar la forma de veure les coses, o com a mínim vaig poder veure-ho des del seu punt de vista tal i com també ho va fer la teoria sobre la reminiscència on aprendre equival a recordar. Tot i així em sembla bastant dificil de creure la possibilitat d'existència de dos mons paral·lels que es complementin. Des del meu punt de vista trobo que Aristòtil l'encerta més dient que la realitat es troba al mateix món, que realment tots podem coneixer-la i que està reflexada en totes les coses.
Potser no podem definir la matèria com a allò palpable ja que és indeterminada, però si que podrem conèixer-la a traves de les formes que adopta o que nosaltres mateixos li donem.
Potser d'aquesta forma estic infravalorant el món intel·ligible de Plató, però en aquests aspectes sóc més realista o pragmàtica. M'agrada creure en allò que puc veure i tocar, tot i que de vegades hi hagi masses coses que s'escapin de les nostres mans.

Fedó

NOTA: com pots veure, no està ben definit, però si hi cliques a sobre es veu perfectament.

Fragment 2 del Fedó

1.

Les idees principals d’aquest text són les explicacions per les quals el cos ens impossibilita arribar a la veritat. Les necessitats que té el cos les quals estem obligats a satisfer no ens deixen concentrar-nos per assolir aquesta veritat, així que només podrem arribar-hi quan ens en haguem desempallegat.

2

El cos, la presó de l’anima

3

El que Plató exposa en aquest text, són les teories per les quals segons ell l’ànima és presonera del cos i incapaç de deslliurar-se’n almenys mentre estigui viu. El cos ens reté del camí cap a la veritat, ens desconcentra de la nostra tasca de conèixer-la a través de tot allò que ens demana.

Hem d’alimentar aquest cos, servir-lo del que necessita per que és la nostra obligació mentre estiguem vius. Podem culpar al cos de tots els nostres problemes com ara la guerra. Aquesta guerra ve causada per la necessitat del cos de tenir diners per poder satisfer les seves necessitats. A més, sempre que intentem concentrar-nos i evadir-nos de tot per poder descobrir la veritat, trobarà la forma de distreure’ns i de fer perdre tot allò que havíem descobert prèviament.

És d’aquesta forma que l’home només te dos opcions. O tenir un cos amb el qual no podrà mai descobrir la veritat, o morir, deslliurar-se de la seva presó i descobrir-la. L’únic que aconseguirà arribar a un espai intermedi entre ambdues opcions serà el filòsof, aquell capaç de concentrar-se suficientment en la seva ànima com per a que el cos no sigui res més que un destorb de tant en quant, quan aquest precisi de la nostra ajuda. Serà així com podrem mantenir-nos purs dins de la impuresa i com podrem passar, després de la mort, al coneixement ple de la veritat.

Fragment 1 del Fedó

Les idees principals d’aquest text són les explicacions per les quals el cos ens impossibilita arribar a la veritat. Les necessitats que té el cos les quals estem obligats a satisfer no ens deixen concentrar-nos per assolir aquesta veritat, així que només podrem arribar-hi quan ens en haguem desempallegat.

El cos, la presó de l’anima

El que Plató exposa en aquest text, són les teories per les quals segons ell l’ànima és presonera del cos i incapaç de deslliurar-se’n almenys mentre estigui viu. El cos ens reté del camí cap a la veritat, ens desconcentra de la nostra tasca de conèixer-la a través de tot allò que ens demana.

Hem d’alimentar aquest cos, servir-lo del que necessita per que és la nostra obligació mentre estiguem vius. Podem culpar al cos de tots els nostres problemes com ara la guerra. Aquesta guerra ve causada per la necessitat del cos de tenir diners per poder satisfer les seves necessitats. A més, sempre que intentem concentrar-nos i evadir-nos de tot per poder descobrir la veritat, trobarà la forma de distreure’ns i de fer perdre tot allò que havíem descobert prèviament.

És d’aquesta forma que l’home només te dos opcions. O tenir un cos amb el qual no podrà mai descobrir la veritat, o morir, deslliurar-se de la seva presó i descobrir-la. L’únic que aconseguirà arribar a un espai intermedi entre ambdues opcions serà el filòsof, aquell capaç de concentrar-se suficientment en la seva ànima com per a que el cos no sigui res més que un destorb de tant en quant, quan aquest precisi de la nostra ajuda. Serà així com podrem mantenir-nos purs dins de la impuresa i com podrem passar, després de la mort, al coneixement ple de la veritat.